Ella és la icona, la imprescindible, la magna i atrevida, imponent plataforma que s'enlaira ferrada als núvols, trencant com una agulla el cel, il.luminant amb els seus llums la nit. Allò s’ha de veure, per copsar la desmesura, l’escala, la brillant idea de fer quelcom semblant, un monument pur. I el gegant que tant pesa però que sembla levitar, lleuger com una esponja de metall el van alçar solitari, símbol d’una època d’avenços en tecnologia de la construcció. I si bé és l’únic senyor d’una generosa avinguda, ha sapigut integrar-se, conviure amb els barris, amb l’skyline de la ciutat, aixecar-se sobre les teulades, jugar amb les xemeneies i els núvols. Me frappe la Tour Eiffel.
 

 

En aquesta ciutat dominada per les reformes urbanes que emprengué el prefecte del Sena, el baró Haussmann a l’època de Napoleó III, la visió que prevaleix és la d’una pètria regularitat, tocada de clàssicisme, amb barrets de zinc o pissarra per mansardes, amb pilastres adossades, mascarons aquí i allà, alguna cariàtide o atlant trencant la monotonia. És la imatge de Paris, ordenada jeràrquicament sota un sistema de boulevards i rues menors, que parteixen radialment de places i acaben creant una ciutat fragmentada tot i la uniformitat de les façanes. Però en aquella època de grans obres portades a terme cap al 1850, quan Paris necessitava engrandir-se, obrir-se pas i crear noves artèries viaries per bastir una gran metròpoli, entre els milers d’enfondraments, van sapiguer salvar bona part de les grans obres gòtiques. 
Paris és notable pel seu gòtic primerenc, on destaca Notre Dame i la basílica de Sant Denis. Les anomenades quimeres semblen vigilar des de d’alt de les torres de la catedral el progrés de la ciutat i les riuades de turistes al seu voltant. En aquella meravella de la construcció gòtica així com en la multitud d’esglèsies gòtiques que atesora Paris, abunden els éssers sofrents. Són les gàrgoles, que en grup lluiten contra la incredulitat fantàstica de la nostra era. Com els dimonis i sants de portalades i vitralls, les gàrgoles segueixen allà, amb el mateix posat, entre angoixant i amenaçador. Preserven l’esperit de l’època en que van nèixer, quan llavors si que els fèien cas; ara cridant sense ser escoltats, esperen, qui sap, la seva resurrecció. 

MANSARDES, XEMENEIES I FANALS 

La mansarda, aquell cos de les altures de Paris, motejat per les finestres de l’últim pis, convertides en edicles a dos aigües són els casquets de la ciutat. Com si d’habitants es tractés, la majoria de les finques del segle passat de Paris porten barret. Són com les golfes, un cos superior fet d’amples planxes verticals de zinc o de teules de pissarra. Degut a l’us d’aquests materials les altures de Paris adoleixen d’un to fosc, entre gris metàl.lic brut i un negre fatigat. I junt amb l’última filera d’habitatges, amb la gran mansarda, les sobregolfes i algun que altre privilegiat balcó a l’àtic, trobem les imprescindibles ximeneies, arrenglerades en grups, com emergint d’un prim bloc rectangular que les agrupa en feixos. Aquests petits cossos cilíndrics són la “chispa” de Paris, com multitud de “fràguels” fumejant aquí i allà, trencant amb les seves diferents alçades la regular alineació monòtona de les finques al carrer. Així que amb una ullada ràpida, inconscient, la visió esquemàtica d’un carrer qualsevol de Paris és la d’un gran barret negre o gris fosc d’on sobresurten uns pals juganers. A sota d'això, un sobri cos poc motllurat de petri rosat calcari o blanc, a voltes arrebossat.
Fanals, mansardes i xemenèies al capdemunt dels edificis, extensos i generosos tendals en bars i restaurants i al seu interior unes característiques tauletes rodones de tres pams de diàmetre, combinació d’humils elements que fan únic l’aroma i la vista sentida de Paris. Elevant-se modestament al mig del carrer, els fanals no volen competir ni amb les cuques rues ni amb els grans i elegants boulevards. Tampoc ho fan les llums que pengen dels murs de les finques, il.luminant ni massa ni poc. Elles marquen el ritme de la ciutat. Dónen aquell tó bucòlic als carrers, aquella pàtina de gris il.luminat que inmortalitzaren els pintors impresionistes. Aquesta llum, com la que emana del Sena i reverbera entre núvols continguts, dóna aquell tó especial a la ciutat, tant de dia com de nit. I des de l’època heroica (com diria el simpàtic Julio Ruiz de Radio3) en que Paris era la pàtria d’artistes esforçats, aquesta llum, aquest color, no ha deixat de captivar, de ser un imant, una inspiració per a revelar el món interior que amaga cadascú.

Cada país té els seus mites, una pròpia percepció històrica, fites en el camí col.lectiu que resten indelebles i es cultiven per generacions i generacions. A França el mite per excel.lència és la Revolució Francesa. I tres paraules resumeixen aquell gran esdeveniment històric: Liberté, Egalité, Fraternité. Aquest missatge, passats ja més de dos segles ha perdut molta de la seva latència. S’ha abusat d’aquestes tres paraules, posades fins al cansament en tots els edificis públics, inscrites per defecte en cada escola, en cada seu del districte, amb constància i mecànica assiduïtat. I jo em pregunto, que carall pinten aquelles tres belles paraules a la seu de la Borsa!? L’Estat centralista que resideix a Paris, que hi germina i acaba creant el concepte de França pateix d’autoadulació. Com abans fèien els reis o més tard l’emperador Napoleó, l’Estat actual continua amb la pràctica de la propaganda i l'autobombo. Igualment, l’abusiva presència de la tricolor indica la falsa drecera del nacionalisme d’Estat. 
El patriotisme que tant es fomenta poc que cala en el fons. Per que sembla que s’ha abandonat la comesa històrica de la liberté, l’egalité et la franternité. Militars patrullant per la ciutat, policia imposant la seva preeminència a cop de sirena, una munió de pobres habitant al metro, a les cantonades dels carres; l’abandó públic envers als desheredats de la ciutat fan imposible que en els nostres dies el moto de la revolució permanent es faci realitat.

Als museus, els grans hits de l’art universal suporten estoics l’afluència massiva de visitants. Són en la seva majoria banals col.leccionistes de souvenirs en forma de fotografia davant la Gioconda, la Venus de Milo, la Victòria de Samotràcia, els quadres de Van Gogh... Semblant a un ramat desordenat, deambulen els visitants per les sales plenes de tresors. Passades les hores molta gent ja s’arrossega, fatigats d’absorbir tanta bellesa i veritat. Aquí i allà, en un racó privilegiat d’aquells inmensos contenidors d’art con el Louvre o el Museu Orsay s’apareix magnètic, magnànim aquella peça cèlebre, aquell quadre o escultura que tothom coneix i a qui a ningú deixa indiferent. Però és tanta l’afluència de mirades que la contemplació queda limitada a un sospir, una ràpida trobada amb aquell personatge, aquell paisatge, aquella escena històrica. I malgrat el soroll, les aglomeracions i la insuportable superficialitat de la gent, aquell oli, aquella pedra o bronze és capaç de donar-te una calma inexplicable. 
Al Museu Orsay hom copsa l’autèntica bogeria de Van Gogh. En mig del tresor més aclaparador de l’esperit d’un temps, en un no parar de sales plenes de joies pictòriques i escultòriques, s’arriba al best-seller dels nostres temps, Van Gogh. Si el pobre home hagués gaudit tan sols d’una mil.lèsima part de la popularitat que té ara, potser no hagués tingut una mort tan jove i dissortada. Les seves pintures traspuen veritat, vigor, llum... I per un moment és com si aquella imatge al camp, o d'una nit de llum de lluna, o del Doctor Gachet reclinat, s’aparegués a l’espectador en tota la seva frescor. 
Però la calma atribulada dels seus paisatges es veu alterada per la sonada murmuració i fotomania de la gent que omple l’habitació. Això si que és una bogeria; no pas les escenes lluminoses d’aquell incomprès. Però és tanta la potència i veritat de les seves escenes, que malgrat l’olla de grills de la més visitada de les sales, els quadres aguanten, estoics i magnètics, a l’anar i venir dels visitants, assedegats del souvenir en forma de foto que s’emportaran a casa. En aquesta ciutat, altrament també tocada de certa bogeria, accelerada i malfiada, fragmentada i malhumorada; on només la calma i esplendor de “bars à vin”, brasseries, palaus i edificis sorprenents t’allunyen de l’stress exterior, de l’aglomeració, brutícia i misèria humana de l’inframón del metro. Paris, on estan les teves llums? 
"La ciudad de los borrachos abandonados, ignorados por el ir y venir acelerado de las gentes. En el metro, hasta los ancianos corren. Supongo que la cuestión es no tener a nadie detrás de ti por si te roba. En la parada de Belleville, por la mañana, siempre hay un hombre con su guitarra dejando volar sonidos de aires magrebís. Toca pausadamente, creando un pequeño rincón de paz. El hombre está aburrido, deprimido, harto; un vidente entre el resto de los habitantes de este purgatorio contemporaneo, repleto de desclasados, alienados que deambulan, vagan entre sus congéneres y los miles de commuters procedentes de las banlieus. También hay ancianos, arrastrando sus barbas, pidiendo dinero al que los mira. Ellos, todos ellos, ocupan unos bancos o sillas de plástico que brillan por su suciedad, como en general París entero, con excepcción de unos cuantos barrios. Por allá al centro, donde viven las clases pudientes o transitan los turistas, las calles muestran un aspecto más propio del París elegante que todos tenemos en mente, en el que los grandes monumentos muestran todo su esplendor, su señorío pesado y lleno de vanidad. 
Las diferentes monarquías y regímenes fueron siempre prolijos en alagarse, en cantarse las bondades. Opulencia y lujo en esos barrios; pero la ciudad de Chanel, de Louis Vuitton, de pastelerías exquisitas, de boutiques en donde abren la puerta a los clientes, también es la ciudad de los pobres. Lejos del lustre y la magnificencia del Paris chic, puedes ver a un hombre tirado en la calle, arrodillado en el suelo, replegado sobre si mismo; y por vecino a otro desamparado, ocupando senda rejilla del metro por donde emana calor; y más allá otro u otra infeliz. Están abandonados, propietarios de su rincón, a la intemperie, al lado de un supermercado, o habitando en la escalinata de la iglesia. Los templos de dios son albergue de los pobres, calentándose en su interior; o de porteros en la entrada, con un modesto recipiente para recoger cuatro céntimos, y amablemente profesar un “Bon Jour”. Y a la tragedia personal de cada uno de esos marginados se le añade la inoperancia de la administración. Es que han dado la batalla del “trabajo social” por perdida? Renuncia la ciudad a ayudar a sus grupos más vulnerables? Nadie los salva. Es que la sociedad se ha vuelto inmune, tolerante ante semenjante miseria humana?"

El marbre, cel i mar petrificat, es torna dúctil als museus. Figures de l’antiguitat marcant el cànon de la perfecció ensenyen el seu rígid múscul. Hi conviuen amb tota una humanitat i deïtat d’altres éssers pentèlics, immaculats. Altres estàtues juguen amb combinacions de marbre negre i roig, o tocats amb pedres precioses despleguen tot un arc de Sant Martí. Dels més freds als més carnals, flexibles i juganers, portadors d’antigues lliçons, al pòdium de la bellesa estètica, sabedors de la seva immutable brillantor. La dona és la primavera, harmoniosa en escultura, amb la seva desimboltura. Atractiva, la noia moderna, com camina pel carrer, discreta i a la moda. 
A les afores, en aquells parc i avingudes on ningú els hi fa cas, la pluja i els elements deixa bruna la seva pell de les estàtues i bustos immòbils però plens de vida. Alguns, com molts dels éssers mitològics que poblen els jardins de Versailles, viuen en turment. Són escultures que transmeten un dolorós sentit de la bellesa. Altres són visitats per esperits, com “Els fantasmes del Trianon (Nestor Lujan)”. La vida imaginada, la vida sentida de la pedra sensible dóna la calma que se li escapa a la ciutat.

EL SENA I ELS PONTS

El riu que travessa Paris és intimidador, potent, cabalós. Des del pont, fa vertigen la sola mirada a la corrent. La ciutat es generosa amb ponts que comuniquen les rives dreta i esquerra de la ciutat així com els que travessen el melic i l’epicentre fundacional de la ciutat, l’ile de la cité i la tranquil.la ile de St. Louis. Com bé proclama el seu nom, el més esplendorós és el pont de les Arts, el qual mostra amb diferents grups escultòrics, fanals i baranes aquella exquisida fusió de l’esperit clàssic i pompós del II Imperi amb la sensualitat de l’art Nouveau. Aquest pont desemboca als anomenats Grand Palais i Petit Palais, ambdós grans exemples d’aquella simbiosi d'antic i modern: murs de pedra amb cobertes de ferro i vidre. Aquell fou un moment de transició entre les formes tradicionals d’entendre l’arquitectura i l’art. Alhora emergia una ètica enginyeril amb l'ús desacomplexat de les estructures de ferro; que amb Tour Eiffel assolí la matricula d’honor. D’aquella època, amb la mateixa mescla d’esperit antic i nou, on conviuen murs de pedra encara hereus de formes i decoració clàssica i grans arcs i columnes de ferro, trobem les grans estacions de trens. Les gegantines “gares” com la d’Orsay, Nord, Est, Lyon ..., encara que més prosàiques que els anteriorment citats grand i petit palais, van ser d’aquells edificis canònics dels que van beure arquitectes d'arreu del món. Però tornant als ponts i al riu, el Sena és una artèria solcada a tot hora per contundents barcasses i vaixells de lleure turístic. La ràpida corrent sembla marcar el ritme de la ciutat. Sempre transitats, cadascú dels ponts té la seva personalitat. Cada rei, cada nova època afegia un pont. I mirant cap al riu des d’un dels ponts més antics, bastit al segle XVI, divisant els seus veïns de l'era moderna, aixecats com a mekanos, hom copsa la llarga trajectòria històrica i la extraordinària riquesa edilícia de Paris.

Mascarons de pedra, mascarons de bronze, a sobre les finestres, sobre les llindes dels portals; mascarons als ponts, caps d’éssers vegetals, de sers marins amb algues per cabells, envoltats de peixos; mascarons barbuts, éssers del mar i de la terra, mascarons enfadats, grotescos, s’amaguen i treuen el cap. En els palaus abunden aquests caps profusament embolicats d’elements florals i vegetals, sortint en mig relleu. Ells trenquen la solemne monotonia, la discreció, certa tendència a la severitat arquitectònica dels estils clàssics imperants a la ciutat.
Divo rex sense parangó, brilla magnífic, com el sol que porta a la cuirassa, eqüestre campió, fill de mart, artífex de la pau. El gran rei sol s’aixeca en bronze en indrets escollits de la ciutat, amb una vigorosa cabellera de pesats rínxols al vent. Lluis XIV roman en l’imaginari patriòtic dels francesos com el seu gran rei. El monarca absolut per antonomàsia va saber perpetuar-se amb grans obres i monuments, com al Louvre, Versailles, els Invàlids, o amb Arcs de Triomf. Un altre divo, Napoleó, després l'imitaria. Certament, amb el regnat del Rei Sol la monarquia borbònica es consolidà com la més poderosa del seu temps. La memòria d'aquell rei va resistir la prova de la república, la restauració, l’Imperi, el II Imperi i les Repúbliques que s’han succeït fins a l’actual 5ena. Per a tots els règims Luis XIV sempre ha estat una figura sinó venerada si ben admirada. I per Versailles, per l’imponent palau, pels inabastables jardins plens de racons, fonts, laberints, rotondes i escultures, per l’immens llac artificial, al llarg dels camins enmarcats per cortines vegetals tallades al mil.límetre, se’l sent, al seu esperit, passeja el rei sol, tot l’absolutisme fastuós.



Maria, la immaculada, la bella eterna adolescent, prototip d’aquella feminitat caritativa, resignada, desexualitzada, és la serena reina d’aquesta ciutat. Sempre recollida en aquells palaus de pregària, la Verge se’ns apareix a les vidrieres, pintada al fresc, en grans panells de talla en baix relleu o en prístines escultures de marbre blanc. Notre-Dame és el seu autèntic tron. Des d’aquells temps del gòtic radiant, la llum de St. Maria mai ha parat d’irradiar en les seves més diverses formes de la carícia arquitectònica. Trobem la vigorosa evolució flamígera d’aquell primer gòtic, pilars amb feixos que pugen i voltes amb intricats sistemes nervats. Aquelles esglésies toparen amb l’ordre clàssic al Renaixement, donant origen a una rara fusió que combina voltes de creueria amb arcs de mig punt i columnes dòriques i corínties. D’aquella etapa de transició es passà a un assentament i nacionalització del classicisme arquitectònic, més aviat manierista, tot i que rígid i auster, alhora pompós, ric en la seva exhibició d’elements arquitectònics i d’arts decoratives. A les esglésies d’aquella època i les que vingueren més tard (amb tot el reguitzell de variacions classicitzants del barroc) la figura de la Verge Maria manté la seva preeminència i prolifera en la seva lliçó de beatitud en forma d’escultura. 
Notre Dame sempre ha estat el gran referent per a l’arquitectura religiosa de Paris, tant en la seva escala com en la seva planta. I com a èmul d’aquella, ja en època renaixentista, grandiosa, destaca St. Eustaqui. En aquesta esglèsia, com en gairebé totes les de la ciutat, la planta segueix el model de Notre Dame, amb un presbiteri prolongat més enllà de l’altar, configurant tot una ala amb espai i entitat pròpia. D’aquesta manera, les esglésies de Paris no presenten pas plantes de creu llatina sinó que s’aixequen seguin una disposició de crux inmmissa. 

LA VERGE I LES ESGLÉSIES 

L’escala monumental, la pètria presentació exterior de les esglésies de Paris dóna una aparença imponent a aquests llocs de recolliment espiritual. Aquesta sensació es multiplica passat el Gòtic, on la lleugeresa i obertura exterior de les esglésies d’aquells temps es perd per donar pas a clàssics i solemnes contenidors de calcària blanca pels segles enfosquida. Malgrat que les formes renaixentistes importades d’Itàlia acabaren donant fruit a un estil francès propi, el classicisme té els seus límits; tendeix a la buida retòrica. Com en tantes grans capitals que es postulaven a capitalitat mundial, els arquitectes i les seves creacions desplegaren tot un seguit d’elements d’immens poder perse, amb la "solera" que els hi dona l’ascendent antic; però impostats en una època que no era la seva.

Però si be per fora moltes esglésies de Paris es presenten poc amigables, grandiosos i solemnes temples tancats, al obrir la porta apareix tot una sorpresa de contraposada sensibilitat. L’interior d’aquestes esglésies, malgrat el que s’emportà la Revolució francesa, desplega un tendre revestiment de devoció cristiana. Les parets d’on pengen grans teles, les voltes pintades, panells de mosaic al mode bizantí, un color tocat d’una sentida llum mística abraça al creient o a l’agnòstic visitant que cercant-la o per atzar ha anat a parar en aquell recinte de deu.

La pintura interior, en moltes esglésies es d’aquella relativament moderna, de cap a la segona meitat del S. XIX, un hibrid entre el pre-rafaelisme, el natzarenisme i ja més modern el moviment dels Rose-Croix. Foren creacions de tot un seguit de pintors que sentien a flor de pell la crida de Jesus. Maldaren aquells artistes per fer rebrotar un ideal de puresa i innocència perduda que creien es trobava al primer cristianisme. Són visions indescriptibles. I és que més enllà de l’execució acadèmica o a l’estil de Fra Angèlico, les representacions que donen llum d’espelma a les esglésies de Paris traspuen quelcom que surt de l’ànima, i que es rep a l’ànima.

 

TEMPLES I COLUMNATES

Com en qualsevol ciutat que aspirés a ser la nova Roma del seu temps, des dels inicis de l’Època Moderna, Paris va abraçar entusiàsticament les formules arquitectòniques clàssiques. El Panteó com a rèplica al Panteó de Roma, la Madeleine com a extrapolació del Partenó d’Atenes, la Borsa amb la seva poderosa successió de columnes corínties, una còpia napoleònica de la columna de Trajà, el gran arc de triomf de l’etoile... abunden les construccions i monuments a gran i petita escala sorgits de la forja clàssica. Simetria, regularitat, frontons, llunetes, columnates, capitells dòrics, coríntics i pocs de jònics, tot combinat d’una o altra manera. Va ser el panorama arquitectònic francès fins a la sacsejada finisecular de l’Arc Noveau. En alguns períodes o per determinat tipus d’edifici s’estilava l’austeritat, com en el grandiós, intimidador contenidor petri que és el Panteó. Amb Napoleó, quan França volgué ser un imperi (de ràpid creixement i curta vida) Paris es vestí d’aquell estil d’aires cartesians, inevitablement perfecte i pla, on tan sols l’èpica escultòrica aporta la dosi de carn a la pètria immobilitat. 
Més endavant, cap al 1850, arrossegats de ple pels nous aires de la industrialització, un altre classicisme agafà el testimoni, la corona de l’estètica a la ciutat. Llavors Paris s’abillà de mil garlandes, de daurats que proclamen al cel, d’un ric repertori decoratiu, de mascarons, d’al.legories, de putti, de l’Olimp sencer junt amb un bon grapat de sants del cel i alguna glòria nacional. Era com un gran festí de l’estètica i les arts, com a la magnífica Òpera Garnier, en l’època en que Paris era una celebració constant per a les elits triomfants. 
 

Com expressar el sentit, la importància, la bellesa d’un art com la música, l’escultura, la pintura o l’arquitectura. Té llarga tradició en el món occidental expressar en forma d’escultura aquest i altres productes de la civilització. Una manera de condensar en un sol objecte l’essència d’aquelles arts és l’al.legoria, en forma d'escultura o baix relleu. Aquestes figures acostumen a portar un atribut, una eina o element identificatiu de l’art o l’ofici que representen. Així, les fantàstiques escultures que trobem flanquejant les entrades dels museus, o les figures que s’alcen embellint les cornises de palaus com el de l’Òpera Garnier, porten un mall i escarpa per a l’escultura, compàs i esquadra si la figura representa l’arquitectura, o una arpa en clara al.lusió a la música. 
Paris és una ciutat que alaba a les arts, i les al.legories que poblen graciosa i abundantment els més fastuosos palaus i multitud de racons de la ciutat són el seu millor herald. Proclamen amb l’eina de la seva professió enlaire. Exalten aquest o aquell altre art amb teatrals gesticulacions. Es fan veure, cridan-te des de d’alt d’un campanar, inserides en un frontó o al capdamunt d’una cúpula. I així un passeja per Paris acompanyat per tota la glòria secular de l’esperit de la pintura, la poesia, l’arquitectura, les grans creacions materials i intel.lectuals de la civilització. Més enllà de la seva funció gráfica, aquestes figures, les al.legories, són serenes, autosuficients, sabedores de la seva majestat. 
Les ments preclares de la cultura francesa, els seus científics com el gran Pasteur, literats com Zola o Balzac i, és clar, polítics i militars, també tenen els seus espais de reconeixement. No sabem si Victor Hugo es troba a gust amb les seves restes reposant en el mastodòntic Panteó de París; o si per contra s’estimaria més tan sols figurar inscrit a l’exterior de la bella biblioteca contígua de St. Genoveva. Allà, hi ha una extensa llista ordenada per segles de grans homes de la civilització, d’aquells que ens han ensenyat a ser millors com a espècie, a allunyar el sofriment o a il.luminar l’esperit. Trobem entre ells, és clar, francesos per donar i vendre, però la generositat del chauvinisme-que’m-miro-al-melic deixa algun espai per algun que altre gran home d’una altra nacionalitat. 
Gran poble aquell que s’en recorda dels seus prohoms, homenatges ja sigui amb una simple placa, amb un nom gravat en algun edifici o en forma de conjunt escultòric o bust. Els grans homes sempre són un far per a qui vulgui aprendre d’ells. És de rebut que els contemporanis, que gaudim dels avenços tecnològics, socials o en el camp de les idees que aquella gent van propiciar, ens en recordem d’ells. 
I injust el poble que glorifica als seus generals, a emperadors que portaren guerra i destrucció arreu d’Europa en nom d’una revolució captiva. Napoleó és un dels grans atractius dels milions de turistes que arriben atrets per la història de Paris. D'entre els molts homenatges que en vida es va fer el gran estrateg cors destaca el gran arc de triomf. Bonaparte s'alça com un gegant amb posat d'emperador romà, entre fulles de llorer, lleons, parafernàlia militar. Noms d’altres generals del seu exercit i noms de batalles victorioses enmarquen a aquell que portà la mort a tot Europa i a força de canonades, ocupació i impostos, també la llibertat. 
La ciutat també s’en recorda dels pobrets infants francesos d'ascendència jueva que acabaren en fatal destí quan els nazis els segrestaren de les seves escoles. En gairebé cada escola de la ciutat, apart de la preceptiva llegenda "Liberté, Egalité, Fraternité", també es troba una placa esmentant l’horripilant sort d’aquells nens. I per aquella època també van haver-hi molt patriotes, membres de la Resistència, que acabaren els seus dies tirotejats al carrers, o torturats en foscos calabossos. Moriren per la Pàtria sacrificant la seva vida per alliberar-se de l’odiós ocupant nazi. La ciutat i l'Estat també s'en recorda d'ells.
 

Trepitjar un lloc mític, tantes vegades vist en llibres, en imatges. Visitar a Balzac, Jim Morrison, Gericault, trobar-se al panteó dels esperits de poetes, artistes i gran homes que reposen als cementiris de Paris, com el del Pare Lachaise. En un d’aquells barris anomenats populars, s’estén un quilomètric mur, de sobri marró fosc, protegint un santuari inabastable d’innombrables personatges que ja formen part de la memòria dels homes. Hi ha tombes, sepulcres i senzills panteons disposats amb una extraordinària densitat d’habitació, a penes amb un pam de separació entre els diferents estatges per al somni etern. El màxim aprofitament de l’espai és una constant al llarg i ample de tot Paris. I això és així a l’interior de les cases, als bars i restaurants i fins i tot a la ciutat dels morts. Les teulades a dos aigües dels panteons es van alternant a diferents altures, plenes de molsa, fent tova la pedra. Son com petites casetes disposades al llarg de caminets. Amagats entre arbres i matolls apareixen àngels i bustos que anuncien alguna personalitat. Tot és d’un magnífic amuntegament, amb escales que pugen i baixen, baranes rovellades, esglaons vençuts per la força de les arrels, làpides caigudes amagant per sempre més el nom del difunt. 
 

I en mig d'aquest desordenat desplegament de panteons i sepultures, on res es manté vertical i tot està inclinat, algunes vies principals donen ordre, guiatge a qui s'endinsa per necròpolis com les de Montmatre o Pare Lachaise. Gràcies a aquests eixos principals, on les tombes s’arrengleren amb una més acurada alineació, els visitants poden trobar el camí als seus ídols, deus de l’esperit humà. Jim Morrison és el rei de Pare Lachaise, el Jesucrist del Rock que jau per sempre més a l’humida terra de Paris. Devots admiradors d’aquell antiheroi resten en silenci, reconfortats i meditatius davant la tomba del poeta-cantant. Hi ha quelcom d’experiència religiosa, d’introspectiva reflexió quan un localitza i contempla la pell pètria, la necropolitana representació de Baudelaire, d’Oscar Wilde, Nijinski, de Maurice Utrillo, de Cortazar, Sartre, i tants i tants forjadors de la cultura universal. És com donar-los-hi la mà, comprendre la seva lluita per un instant.
 


DISCRECIÓ, FLORS, GARLANDES i ART NOUVEAU

La revolució estètica que es gestà a Europa a partir de l’últim quart del segle XIX i que eclosionà al tombant de segle en el Modernisme, trobà a Paris una de les seves màximes expressions. L’anomenat Art Nouveau és la corrent estilística francesa que marcà un cànon per a altres manifestacions modernistes d’arreu d’Europa. Hom es desviava per més o per menys, s’adaptaven les línies al caràcter nacional de cada país, però el referent se situava a Paris. I això fou així no pas per que en aquella capital de les arts s’originés aquell estil. El Modernisme sorgeix simultàneament en diferents indrets a rel de: la germinació inicial de la llavor anglesa del moviment Arts & Krafts; la influència del japonesisme; i el medievalisme. El fet que Paris fos un referent es deu a que allà anaven a estudiar i formar-se artistes d’arreu. El programa d'obres públiques i la quantiosa classe adinerada consumidora d'art també afavorí l'emergència artística de París. La celebració d’exposicions universals com la del 1900 en que el Modernisme es consagrà com l’art del moment, també fou un repetidor excepcional d’aquella estètica.
 

La figura imprescindible de l’Art Noveau parisenc és Hector Guimard i la seva més recurrent obra son les boques de metro. El seu és un cop de fuet d’abstracció vegetal, amb unes “ferroneries” d’excepcional complexitat i moviment. Si un es deixa caure per Rue de la Fontaine pot contemplar un bon grapat de finques modernistes del gran mestre de l’Art Noveau, Hector Guimard. Anant a veure altres façanes com les de Lavirotte, visitant excepcionals mostres d’arts aplicades que es conserven al Museu d'Orsay, al Petit Palais i a Carnavalet, o fent un àpat prohibitiu a restaurants com Maxims i Chez Julien, hom pot fer-se una bona idea de com van interpretar en aquesta ciutat l’esperit lliure del modernisme. 


Ho van fer sense alçar la veu, com depurant d’excessos l’estil Lluis XVI, el rococó. L’aspecte general dels edificis Art Nouveau parisencs, llevat de poques excepcions, són força més discrets que les explosions d’art total barcelonines. A París restaren fidels a la sobrietat inherent del classicisme. Però sacsejaren aquesta herència amb l’asimetria, amb una mica de color, amb ceràmica recobrint les façanes, amb formes vegetals lliures que pugen i es deixen caure pels envans com a lianes i garlandes. Els balcons d’aquella època són d’allò més moguts, tot un exercici d’acrobàcia, tocata i fuga de forces centrífugues i centrípetes. Però malgrat cert desori propi de l’època reflectit en els balcons, alguna peça de ceràmica, les escultures en mig relleu, l’asimetria compositiva de l’edifici... tot està controlat, pausat. És la empremta de l’esperit clàssic que tant pesa, que mana, que domina Paris. Tampoc llavors, amb l'Art Nouveau, estil lliure i trencador per excel.lència, van voler abandonar del tot la seriositat i la sobrietat. 
Una ondulació lleugera al llarg de la façana ajuda a integrar els diferents plans que la composen. Però ultra aquest efecte estètic o funcional aquestes noves façanes trencaren amb la feixuga i automàtica repetició quadriculada de les finques “eclèctiques”, on, si no tenies un frontó damunt la finestra, no eres ningú.  
La Rosa abunda a Paris. A la que se la coneix com a la ciutat de l'amor trobem rosals i poncelles a dojo. Apareixen en ferro forjat a les baranes i balustrades, en estuc enfilant-se o deixant-se caure pels marcs de portals i finestrals, vestint d'exquisit aroma les mil i una escultures femenines que donen la bella i alegre benvinguda al vianant que accedeix en algunes finques, o en palaus i palauets. Als mascarons que trobem a les llindes dels portals també els hi agrada portar corones florals. Gairebé sempre, des de més abaix o més adalt, des d'un frontó o des del marc d'una finestra l'element floral reclama la teva atenció. La rosa de Paris, proclamant la seva bellesa i sensualitat, expressió de feminitat s'alterna amb l'altre element que també impera en aquesta ciutat, el masculí, violent, brut i groller.



Paris, la ciutat de les mil meravelles, d’edificis i monuments canònics, d’elegants Boulevards i avingudes majestuoses, de conjunts escultòrics emulats arreu del món, d’una trama urbana singular, l’epicentre mundial de les arts a l’últim terç del Segle XIX i al llarg del Segle XX fins a la Segona Guerra Mundial; aquesta glòria de les arts s’omplí de lletjor i construccions amorfes des dels anys 60 fins passats els anys 80. Aquelles dècades de boom urbà vestiren la ciutat de maldestres gratacels a les arees de negocis, d’anodins blocs de pisos a les arees suburbials, “banlieus” que amb el temps han estat focus de tant malestar social. Albirant els 90, la ciutat començà a retrobar-se estèticament gràcies a les faraòniques i emblemàtiques "obres Miterrand", com el Gran Arch i la Biblioteque National. Val a dir però, en defensa de les pobres criatures dels tristos anys 80, que la majoria d’aquestes moles de formigó, vidre i acer es troben a les afores de la ciutat, lluny del Paris medieval, noble, elegant, i dels barris d'aire bucòlic que tots tenim en ment.  

La gran excepció, d'edifici arxi-modern que fou prou descarat per plantar-se al bell mig de la ciutat és el Centre Pompidou. Però lluny de malmetre la imatge de la ciutat, la va revaloritzar, donant-li una icona per als nous temps. Manquen les paraules: brillant, espatarrant. Renzo Piano i Richard Rogers van fer un ser vivent, un sistema per on circula la gent, es mou l'aire, entra la llum, habiten pintures i escultures. El prodigi de l'arquenginyeria cueja igual de fresc com quan va veure la llum, allà cap al 1977. Malgrat els atacs de la pols i la humitat i la rapidesa dels canvis culturals, el Centre Pompidou continua igual d'eixerit i de modern, erigint-se en l'skyline de Paris com un amable mestre colossal, mostrant tota la seva sinceritat d'acer multicolor. 
Amb una visita ràpida a la ciutat de les llums un ni se n’adona d’aquells pretensiosos gegantots que aclaparen els nous barris sorgits en les últimes dècades. El paisatge suburbial es presenta amorf, amb blocs d'un estructuralisme i funcionalisme desmanegat, on rarament lliguen les combinacions de totxana i formigó. Un altre cosa és algun que altre gratacel al bell mig de la ciutat, competint en alçària amb la gran dama de Paris, l’etèria Tour Eiffel, sempre projectant-se al cel, gràcil com una ballarina de Denis.